Fail and success at Gran Canyon

Panòramica del Gran Canyon amb el riu Colorado 

La nostra peculiar i imprevista expedició al Gran Canyon de Colorado, terra d'indis i cactus, ha acabat sent tota una aventura (per això no vareu trobar el post diari ahir). Comencem, doncs. Ahir al matí ens varem llevar tot feliços havent dormit com àngels al motel de carretera regentat per una família hindú. Com que el cafè que ens va oferir era el típic americà fastigós, el vam llençar per comprar-ne un altre al Starbucks local. 

Tot pintava estupendament: en unes quatre hores ens plantàvem a Gran Canyon Village, que segons el nostre formidable GPS amb veu de dona mexicana estava ben a prop de Las Vegas. Tot correcte. Carretera, xinu xanu, recta interminable i el rumb ben clar. De sobte, se'ns apareix la ciutat del vici en mig del no res. Piràmides per aquí, muntanyes russes per allà, l'Empire State Building... de tot una mica. Només hi passàvem de llarg. Sospitosament, el GPS ens indicava que en deu minuts ens plantàvem al Gran Canyon Village, que es el centre neuràlgic del parc natural. Però no, primer EPIC FAIL en majúscules. Aquell Village era una zona residencial als afores de Las Vegas, que està a l'estat de Nevada. Com som una mica paquets, no vam caure en indicar que el Canyon està a l'estat d'Arizona. “I quan falta?”, pregunta la copilot. “Recalculando ruta...”, marca l'aparell. 4:30 més de camí. Xoc moral absolut. Un altre dia de carretera. Desànim del pilot en primera instància. Farts d'estar asseguts al volant!

Desesperats al volant

Després d'un breu període de dubte, ens decidim conduir cap al nostre veritable destí. Per omplir l'estomac, una mica de fast food dolent del Wendy's, que ve a ser el mateix que a tot arreu: hamburgueses, fritures i obesitat per tot arreu. Segon FAIL: a la sortida, ens trobem en un embut monumental produït per un accident, que ens reté una hora parats en mig de l'autopista a ple sol. La pilot es maquilla... el copilot juga a la Nintendo DS... ja no sabem que fer. I encara queden gairebé tres hores. Un cop superat l'inconvenient, posem la directa i no se perquè tinc més mals pressentiments. Ja són gairebé dos jornades complertes al volant.

La intenció era entrar directes al parc, cap a les set de la tarda, i llogar una tenda/caseta per passar-hi la nit, com a Yosemite. La bona notícia es que no sabem perquè l'entrada al parc era gratuïta ahir -val 25 dòlars de sèrie-; la dolenta, que tot estava “full”. Tercer FAIL, fruit de la nostra confiança en que tot anés bé. Comencen els nervis i tornem marxa enredera cap al poble més proper, farcit d'hotels. Preguntem al primer, ple. Al segón, 180 dolars la nit. Al tercer, 140, i només queda una habitació. Donem voltes com bojos per tot arreu, i quan tot està a vesar -hi havia onades de guiris i busos allà on miràvem- decidim tornar al de 140, però ja havien venut l'última habitació. Fuck. “Que fem, pirem?”, ens preguntàvem nerviosos. Però on pirar, si estem al mig del no res, a prendre pel sac de la civilització. En fi. Com a última instància, prenem la única i millor alternativa que tenim: entrar amb el cotxe al parc, que es gratis, preguntar a la desesperada si queda algun lloc disponible i, sinó, dormir al Toyota de lloguer, el nostre particular motel.

I així ha estat, amics. Prèviament, vam reservar per la nit d'avui, ja que dos dies dormint al seient no era plan. Mal tapats, sense sopar, però mirant la vessant positiva de la pel·lícula -ja estàvem al Gran Canyon- el maleït dia va arribar al seu fi. Ah, fotia bastant fred, i la tuti anava engegant el motor per encendre la calefacció...quin remei. Llàstima que no tenim fotos, perquè la situació era força còmica.

Marcant el camí

Amb la llum del sol ens hem llevat, hem carregat les piles amb els mítics baggels -avui amb Nutella-, i ens hem decidit a endinsar-nos a l'interior del Canyon. Des de dalt ja pintava una passada,  i caminant per dins ha estat espectacular. Primer, una gran baixada de corbes de més d'una hora, i després un bon tros de camí fins arribar a un mirador preciós on hem pogut apreciar les meravelles del riu colorado. El paisatge és únic: parets de tons vermellosos perfectament esculpides, vegetació desèrtica, un sol d'aquells que et trenca el cervell i un clima sec i dens. El repte ha estat un èxit, però després tocava tornar a ple migdia amb una pujada interminable que feia por.

Una mica de verdura pel cos

Pensàvem que mai arribàvem al final: les cames ja no podien més i els ànims estaven en decadència. Però al final, satisfets, hem pogut certificar un altra repte, aquest més difícil que l'anterior. La motivació per acabar la pujada era saber que finalment ens fotríem un àpat com cal al restaurant, que suposaria el primer plat de debò que mengem en una setmana.  I com ho hem agraït: de primer una amanida d'espinacs amb mandarina,  nous, tomàquet, formatge i fins i tot peix, i de segòn uns tortel·linis boníssims i unes fajitas. L'estomac encara ens aplaudeix d'alegria, us ho asseguro.

En fin, ara ens trobem en una situació típica del viatger: esperant al “Laundry Service” a que s'assequi la nostra roba neta. Que ja tocava. Per evitar més imprevistos, ja tenim reservada l'habitació per demà a l'hotel Luxor de Las Vegas, on el tema de les rutes a peu s'acaben. Ara toca una mica de bona vida...Per avui, poca més història tenim.

At the laundry service!

Ja s'ha complert la primera setmana del viatge, i el balanç és del tot positiu. Ho estem passant genial, com podeu comprovar. En principi, demà ens tornareu a llegir, si voleu, es clar. Petons a tots. PEACE!!

USA, de película

Plano general desde un mirador del parque de Yosemite

Que grande es todo en Estados Unidos, queridos lectores. Poco a poco iréis entendiendo el porqué. Nuestra agotadora jornada empezaba en nuestra apreciada tienda del campamento de Yosemite, que a nuestro pesar hemos abandonado en el camino. El mismo desayuno de baggels y café -pinta que será todo un clásico-, nos ha puesto a punto para una nueva y soleada etapa en Yosemite. El destino era el sur del parque: la región de Mariposa Groove, famosa por albergar secuoyas más altas que la mismísima estatua de la libertad.

Ciervo paseándose como si no pasara nada

Antes de ello, Georgi ha retratado en primer plano un precioso ciervo, y desde un mirador hemos tomado bellísimas instantáneas del paisaje. Una maravilla de la naturaleza. Tras un buen trozo de curvas -da gusto tomarlas con el coche automático, te olvidas de las marchas- nos plantamos en nuestro destino matutino. La cosa ha sido darnos una vueltecilla, tomar las clásicas fotos de rigor entre un buen puñado de turistas y poco más. Suficiente tras el trote de ayer, que las piernas aún andan cargadas.

 

El siguiente tramo era casi nada: unas ocho horas hasta el Gran Canyon. Obviamente, del tirón era imposible. Tocaba recorrer millas y millas en línea recta, certificando aún más los tópicos vistos en el cine: rancheras, camiones, furgonetas y autocaravanas de alta gama, anuncios de fast food -en especial burguers- por todos lados, ranchos, gordos, gordas y una calda que da gusto. Para meter a tuti en el papel, la he llevado a comer a un mítico Taco Bell, uno de mis enclaves favoritos en mis visitas infantiles a los Estados Unidos. Ciertamente, no le ha gustado un pelo, pero bueno. Tocaba probarlo. Ah, también hemos entrado en un mega-ultra-supermercado, dónde todo es gigante, insano y poco apetitoso. Por haber, hay hasta Coca-cola de vainilla (grrr....).

Pedir un café también es una odisea: les has de señalar y especificar que quieres un espresso pequeño con algo de leche, de lo contrario te vas con una litrona entre tus manos que no te la acabas ni en una semana. Por suerte, muchos dependientes hablan castellano, pues esto está a petar de latinos. Después, más millas entre la nada, en línea recta, sin llegar a ver el fin jamás. Como dato curioso, en plena zona desértica nos ha coincidido la luna llena delante y el sol poniéndose detrás, una auténtica belleza.

Llegando al motel tras una larga ruta de carretera

Sobre las ocho, y viendo que el siguiente lugar para dormir era Las Vegas y estábamos a unos 300 km., hemos decidido hacer un “stop 'n' go” en un Motel de carretera de camino. Hemos escogido el más mítico, de dos pisos, como los que vemos en todas las pelis de serie B yankis. Parece como si hubiéramos estado aquí toda la vida, de verdad. El sitio está regentado por una familia de hindúes y la recepción pega un tufo a curri que no veas. Eso si, la habitación está de lujo, la cama es ancha, tenemos aire y por la tele dan los pormenores de la campaña electoral norteamericana. Para cenar, nos hemos zampado unas frutas de subsistencia, que van bien en un entorno tan cargada de comida basura.

Mañana al mediodía está prevista nuestra llegada al Gran Canyon del Colorado, que pinta estupendamente bien. Al final, nos dejamos Las Vegas para el lunes, que se ve que entre semana es más barato hospedarse. Veremos que depara la tierra de los indios nativos. Se prevén buenas fotos. Paz para todos!

Calleja: reto conseguido!

D'entrada, volem dedicar aquest post a la familia Calleja i al Ras, que esperem que ben d'hora estigui voltant com ens tenia acostumats. Avui tocava dia d'excursionisme pur: “chirucas”, mapa, fruites, aigua i a voltar. No sabem si pel “jet lag” o perquè hem dormit com uns iaios, a les sis del matí ja obríem els ulls, malgrat que ens hem quedat enrotllats amb les mantes de la nostra tenda fins passades les vuit.

Cèrvols pastant pel campament

Amb un improvisat esmorzar a base de “baggels” de ceba amb formatge fresc i cafè amb llet estàvem disposats a recórrer milles. Ah, que m'oblido: al campament tenim uns companys animals poc habituals: petits cérvols i esquirols, molts esquirols. 

Esquirol en busca de menjar

Sorprèn el fet de que ni s'immuten amb la nostra presència, passegen per les taules en busca de menjar, fan postures còmiques davant la gent i es queden tan amples. De fet, és el seu habitat natural, no el nostre...

Deixeble d'en Calleja intentant ubicar-se

Malgrat certs dubtes inicials de quin camí triar, ens hem decidit per un força exigent que començava prop del campament base. D'entrada, molt lleuger; més endavant, força exigent, amb corbes en pujada no aptes per mandrosos. El paisatge que ens envoltava era espectacular: arbres molt alts, muntanyes rocoses impactants, rius i cascades, més esquirols i “guiris” de tota mena amb nul·les nocions de muntanyisme (alguns força patètics).

Cascada de Nevada

Hem suat de valent, però finalment hem arribat al pic de la cascada de Nevada, cosa impensable quan estàvem al peu del camí. Satisfets, hem picat uns fruits i hem baixat per una ruta alternativa, feta d'escales rocoses que ens han deixat les cames destrossades. Suats i exhausts, els dos ens felicitàvem tot pensant en la pizza que ens fotríem per recuperar forces, que finalment ha estat de bacó canadenc i xampinyons, acompanyada d'unes budweiser.

Demà farem una altra ruta al sud de Yosemite, i després enfilarem carretera rumb a Las Vegas...pinta bé, oi? En fi, que avui podem cridar alt i clar: Calleja, reto conseguido!

El premi dels bons excrusionistes!

Into Yosemite Natural Park

Després del caos mental inicial, ja podem dir que estem adaptats a l'horari del pacífic, que venen a ser vuit hores menys que al nostre estimat poble. Un cop llevats, dutxats, esmorzats -amb extra de calories- i espavilats, hem deixat el nostre hostal de San Francisco, hem dit “Fins Aviat” a la nostra estimada amiga de viatge Laura i hem arrencat el Toyota direcció nord,  exactament al Golden Gate.

Panoràmic gris del mític Golden Gate

Els presagis al arribar han estat dolents: molts núvols, boira, vent i fred. Malgrat el pessimisme inicial, l'esforç de la tuti per obtenir una bona imatge ha estat recompensat (podeu jutjar la imatge vosaltres mateixos). Seguidament, el GPS ens ha dut al poble costaner de Sausalito, pero com que l'ambient era molt cool i massa guiri, hem fugit sense baixar del coche.

Sense miraments hem enfilat carretera direcció al Yosemite Park, que segons les guies ve a ser el parc natural més bonic del món (ja us ho explicarem demà). Entre discos de Metallica, The Police, Paco de Lucía i Led Zeppelin -gràcies Cius, et dec un sopar-, ens ha entrat la gana i hem parat a un típic restaurant de carretera americà a menjar una hamburguesa amb patates com Déu mana. Cal dir, malgrat tot, que encara la tenim creuada a l'estomac.

Menjant American Burguers de les que no caben entre les mans

Del recorregut, cal destacar que la típica imatge que tenim dels EUA es compleix allà on miris: paisatges eterns sense res al teu voltant, mítiques estacions de servei amb fast foods de tota mena, vehicles fascinants a la carretera -cada camió, bus o ranchera és una passada- i distancies interminables entre l'origen i el destí.

Summer Camp al més pur estil yanki

A mitja tard hem arribat a un dels campaments del parc i, malgrat no tenir reserva, hem llogat una cabana de lona molt curiosa.  De fet, sembla que estiguem en un mític campament d'estiu yanki, similar als que apareixen als Simpson. Tot és molt fàcil, ben organitzat, pràctic... una passada. Ara mateix estem asseguts a la fresca en unes cadires de fusta, tot planificant les rutes a peu que farem demà. I aquí no falta res: pizzeria, wi-fi, birra, serveis...

Bé, anem a menjar una mica de fruita per pair la hamburguesa del dinar i a carregar piles per demà, que toca fer cames. Una abraçada forta a tothom!! Peace!

“Jet Lag” in San Francisco

Ppffff.... por donde empezar esta crónica va a ser realmente complicado. Nuestra cabeza esta desubicada, nuestras piernas destrozadas, la noción del tiempo está nublada y parece ser que al fin nos vamos a la cama.

Menudo viajecito llegar hasta San Francisco, queridos lectores. Sabíamos que el vuelo iba a ser un coñazo, pero no de tales dimensiones. Y si encima es con Iberia, todavía peor. A las 8 y pico de la mañana el vuelo se retrasa en Barcelona, llegamos a Madrid apurados, corriendo por la terminal para no perder el metro que nos acercaba a nuestra puerta en Barajas...Afortunadamente, llegamos a tiempo. Comida aceptable, chute de valerianas y nos quedamos fritos cual bebé en la cuna.

Llegamos a Miami y las advertencias de Georgi se cumplieron: aeropuerto en decadencia, trato nefasto y largas colas, controles y esperas. Cinco horas pululando, comiendo, leyendo, agonizando... y encima quedaban todavía seis más para llegar a nuestro destino. Así que nos comimos unos “slices” de pizza para ir adaptándonos al fast food “low gama” y a volar otra vez. ¿“Que hora es”? Nos preguntábamos.

Aguantando el percal pitillo en mano en Miami Airport

En fin, que pese a las turbulencias, llegamos sanos al aeropuerto de San Francisco, mucho más pulcro, ordenado y sofisticado que el otro. Con el desfase mental nos tocaba recoger un coche, poner en marcha el GPS y adentrarnos por la madrugada en la ciudad de las colinas. Ah, en esta fase se nos adhirió a la expedición una andaluza, Laura, que viene a pasar dos meses aquí y es de puta madre. Arrancamos, salimos del parking y me meto en contra dirección en la primera salida. Sensacional, vamos. Llegamos por fin al hostal, dormimos apenas unas cuatro horas y a las siete ya estábamos en pie (entre el “jet lag” y los ronquidos de una morsa que dormía en la habitación común apenas pegamos ojo).

Desayuno rico rico en el hostal Adelaide de San Francisco

Entre esta mezcla de cansancio, satisfacción y un clima húmedo y frío, nos hemos lanzado por las calles de la ciudad. Primero las infatigables colinas -más duras que en Masnou-, los míticos ferrocarriles, un paseo por el concurrido “Chinatown” y diagonal directa hacia el conocido muelle de “Fisherman's Wharf”, dónde nos deleitamos casi media hora observando la actividad de medio centenar de morsas o leones marinos.  La primera impresión es que es una ciudad muy variopinta, de una mezcla étnica y cultural palpable en cada esquina que le da un toque muy curioso. Blancos, negros, chinos, chicanos, ricos, pobres, vagabundos, hippies, borrachos y lo que nos queda por ver.

Leones marinos disfrutando de la buena vida!

Tuti i Laura en el mítico tranvía 

Como todo en Estados Unidos, las distancias son importantes, y nos hemos pegado unas caminatas que dan gusto (la gente aquí debe gastar buenos gemelos). Después de zamparnos unos buenos nachos y burritos en un local regentado por una china bien rellenita, descansamos algo en el hostal para cargar las pilas. 

El plan de la tarde era poner rumbo a Haight-Ashbury, el distrito hippie/psicodélico por excelencia. La oscuridad, el fuerte viento y la escasa visibilidad nos hacían presagiar que ahí no pasaba nada...pero nos equivocamos. Doblamos la esquina y sonaba rock al aire libre, habían tiendas de ropa colorida y pipas de marihuana de todos los tamaños, olor a hierba, colgados caminando sin rumbo y luces por todas partes. A la entrada de un bar conocimos a un tipo llamado Steve, que nos enseñó el garaje de un personaje que almacenaba coches antiguos y escuchaba Queen a buen volumen. 

Bonita antiguedad de un buen personaje

Al parecer, en dos semanas habrá un buen fiestón aquí, al cual no creo que lleguemos. De pasar a comprar cuatro frutas en un supermercado orgánico pasamos a estar subidos en un auto del 57 con dos personajes que parecían salir de una peli de serie B... cosas de San Francisco.

De vuelta tras un duro día...

Para mañana pinta buen plan: cruzar el Golden Gate -el puente gigante de color rojo que todos habréis visto en imágenes- con nuestro Toyota. Daremos un paseito por la parte norte de la ciudad y a la tarde partiremos hacia el parque natural de Yosemite.

Y solo llevamos aquí un día (o dos, según como se mire...).

Seguiremos informando amigos y amigas. Seguid alerta. PEACE!!!

PD: La edición está fatal, pero es tardísimo y ya no podemos más... 

Check it out!

Després d'una llarga i calorosa espera -per la Tuti probablement s'ha fet interminable-, per fi ha arribat el moment de marxar de vacances. I nosaltres, com no estem d'acord amb aquesta merda de crisi i ens ho hem guanyat suant de valent, marxem tres setmanes de ruta per la costa oest dels Estats Units. "Que cabrons", pensaran alguns... Però no patiu, amics i amigues. En aquest humil bloc, creat amb la intenció d'explicar les curiositats, experiències i bogeries que viurem, podreu seguir-nos al detall sempre que disposem de connexió per anar actualitzant nou material.

Per ara, poc més puc afegir. Només que tinc moltíssimes ganes de volar, arribar a San Francisco, recollir el Chevrolet que hem llogat i que comenci tot plegat. Al loro, que no estamos tan mal!!!

Pd: El dibuix de la capçalera l'ha fet la tuti. Mola, eh?

COME ON!!!!!