Fail and success at Gran Canyon

Panòramica del Gran Canyon amb el riu Colorado 

La nostra peculiar i imprevista expedició al Gran Canyon de Colorado, terra d'indis i cactus, ha acabat sent tota una aventura (per això no vareu trobar el post diari ahir). Comencem, doncs. Ahir al matí ens varem llevar tot feliços havent dormit com àngels al motel de carretera regentat per una família hindú. Com que el cafè que ens va oferir era el típic americà fastigós, el vam llençar per comprar-ne un altre al Starbucks local. 

Tot pintava estupendament: en unes quatre hores ens plantàvem a Gran Canyon Village, que segons el nostre formidable GPS amb veu de dona mexicana estava ben a prop de Las Vegas. Tot correcte. Carretera, xinu xanu, recta interminable i el rumb ben clar. De sobte, se'ns apareix la ciutat del vici en mig del no res. Piràmides per aquí, muntanyes russes per allà, l'Empire State Building... de tot una mica. Només hi passàvem de llarg. Sospitosament, el GPS ens indicava que en deu minuts ens plantàvem al Gran Canyon Village, que es el centre neuràlgic del parc natural. Però no, primer EPIC FAIL en majúscules. Aquell Village era una zona residencial als afores de Las Vegas, que està a l'estat de Nevada. Com som una mica paquets, no vam caure en indicar que el Canyon està a l'estat d'Arizona. “I quan falta?”, pregunta la copilot. “Recalculando ruta...”, marca l'aparell. 4:30 més de camí. Xoc moral absolut. Un altre dia de carretera. Desànim del pilot en primera instància. Farts d'estar asseguts al volant!

Desesperats al volant

Després d'un breu període de dubte, ens decidim conduir cap al nostre veritable destí. Per omplir l'estomac, una mica de fast food dolent del Wendy's, que ve a ser el mateix que a tot arreu: hamburgueses, fritures i obesitat per tot arreu. Segon FAIL: a la sortida, ens trobem en un embut monumental produït per un accident, que ens reté una hora parats en mig de l'autopista a ple sol. La pilot es maquilla... el copilot juga a la Nintendo DS... ja no sabem que fer. I encara queden gairebé tres hores. Un cop superat l'inconvenient, posem la directa i no se perquè tinc més mals pressentiments. Ja són gairebé dos jornades complertes al volant.

La intenció era entrar directes al parc, cap a les set de la tarda, i llogar una tenda/caseta per passar-hi la nit, com a Yosemite. La bona notícia es que no sabem perquè l'entrada al parc era gratuïta ahir -val 25 dòlars de sèrie-; la dolenta, que tot estava “full”. Tercer FAIL, fruit de la nostra confiança en que tot anés bé. Comencen els nervis i tornem marxa enredera cap al poble més proper, farcit d'hotels. Preguntem al primer, ple. Al segón, 180 dolars la nit. Al tercer, 140, i només queda una habitació. Donem voltes com bojos per tot arreu, i quan tot està a vesar -hi havia onades de guiris i busos allà on miràvem- decidim tornar al de 140, però ja havien venut l'última habitació. Fuck. “Que fem, pirem?”, ens preguntàvem nerviosos. Però on pirar, si estem al mig del no res, a prendre pel sac de la civilització. En fi. Com a última instància, prenem la única i millor alternativa que tenim: entrar amb el cotxe al parc, que es gratis, preguntar a la desesperada si queda algun lloc disponible i, sinó, dormir al Toyota de lloguer, el nostre particular motel.

I així ha estat, amics. Prèviament, vam reservar per la nit d'avui, ja que dos dies dormint al seient no era plan. Mal tapats, sense sopar, però mirant la vessant positiva de la pel·lícula -ja estàvem al Gran Canyon- el maleït dia va arribar al seu fi. Ah, fotia bastant fred, i la tuti anava engegant el motor per encendre la calefacció...quin remei. Llàstima que no tenim fotos, perquè la situació era força còmica.

Marcant el camí

Amb la llum del sol ens hem llevat, hem carregat les piles amb els mítics baggels -avui amb Nutella-, i ens hem decidit a endinsar-nos a l'interior del Canyon. Des de dalt ja pintava una passada,  i caminant per dins ha estat espectacular. Primer, una gran baixada de corbes de més d'una hora, i després un bon tros de camí fins arribar a un mirador preciós on hem pogut apreciar les meravelles del riu colorado. El paisatge és únic: parets de tons vermellosos perfectament esculpides, vegetació desèrtica, un sol d'aquells que et trenca el cervell i un clima sec i dens. El repte ha estat un èxit, però després tocava tornar a ple migdia amb una pujada interminable que feia por.

Una mica de verdura pel cos

Pensàvem que mai arribàvem al final: les cames ja no podien més i els ànims estaven en decadència. Però al final, satisfets, hem pogut certificar un altra repte, aquest més difícil que l'anterior. La motivació per acabar la pujada era saber que finalment ens fotríem un àpat com cal al restaurant, que suposaria el primer plat de debò que mengem en una setmana.  I com ho hem agraït: de primer una amanida d'espinacs amb mandarina,  nous, tomàquet, formatge i fins i tot peix, i de segòn uns tortel·linis boníssims i unes fajitas. L'estomac encara ens aplaudeix d'alegria, us ho asseguro.

En fin, ara ens trobem en una situació típica del viatger: esperant al “Laundry Service” a que s'assequi la nostra roba neta. Que ja tocava. Per evitar més imprevistos, ja tenim reservada l'habitació per demà a l'hotel Luxor de Las Vegas, on el tema de les rutes a peu s'acaben. Ara toca una mica de bona vida...Per avui, poca més història tenim.

At the laundry service!

Ja s'ha complert la primera setmana del viatge, i el balanç és del tot positiu. Ho estem passant genial, com podeu comprovar. En principi, demà ens tornareu a llegir, si voleu, es clar. Petons a tots. PEACE!!